190g: Dissenyart

Dissenyart: infinitiu tarragoní de dissenyar, també deseñar.

Hola, ja tornem a ser aquí. Si algú es va llegir l’article que vam escriure per a l’anterior número d’aquesta revista, es recordarà que l’art era una de les crosses que fèiem servir per al nostre discurs. Per tant, ara ja no som a temps de dir que la relació entre el disseny i l’art és nul·la i s’ha acabat l’article. Ens agradi o no, forma part del dia a dia del dissenyador, des que és ben petitet i encara és a l’escola, on aprèn conceptes com la composició, el tema, el color, etc. generalment a través de pintures famoses.

Un cop superada l’etapa prelaboral, ja en el tràngol d’haver de treballar per diners, les coses són més personals. La gent deixa d’anar als museus i exposicions per fer treballets. Ehem: la gent deixa d’anar als museus i exposicions. I així ja podem deixar de parlar de museus i exposicions, que és on l’art va a morir.

Sí —i ara parlem per nosaltres i no per ningú més— la nostra feina de dissenyadors té molt a veure, amb l’art. Però amb l’art viu. L’art que hi ha al carrer, l’art que escoltes, llegeixes i t’inspira. De què estem parlant, direu? De grafitis, stencils, rajoles, papers pintats que no gràcies al nostre Ajuntament (un número especial de 190g, sisplau, que ens enverinarem si ens mosseguem la llengua) trobem arreu a Barcelona. De llibres deixats al forat d’un arbre. De música compartida. De les fotos que t’ensenya un amic.

El Grup Surrealista de Madrid –link– parla de l’art en uns termes amb els quals ens identifiquem: de transformació de l’entorn, de guerra social, de poesia oberta, d’acció poètica. És innegable que això afecta la nostra percepció i, per tant, la nostra feina. En certa mesura, òbviament.

Ara bé, recordem que, per a nosaltres, el disseny és l’ovella negra d’aquesta família. És, quasi sempre, la mercantilització de tot això, la prostitució dels ideals —ètics i estètics— pel client. I els més llestos de vosaltres ens direu que hi ha molts artistes que treballen per encàrrec. Molt bé, però el seu fi últim és l’obra en si, no la venda d’un producte i, a més, aquest no és un art pur.

• dot_1. Què em deies abans que a tu t'inspira una caca?
• dot_2. Doncs que realment no crec que ens fixem tant en l'art com a font d'inspiració, que tot el que veiem, tant sigui una obra d'art, o una caca al terra, ens pot donar una idea que plasmem en el disseny que estem fent per al nostre client.
• dot_1. Home, sí. Però és que ens pregunten per la relació entre el disseny i l'art. Crec que tens raó, però centrem-nos.
• dot_2. Per mi l'art no representa cap mena de font d'inspiració. Quan un client ens encarrega un projecte, no el fem pensant en l'art; pensem en un target, un pressupost, la competència... i tot això no té res a veure amb l'art. NO HI HA RELACIÓ ENTRE DISSENY I ART.
• dot_1. Home, no hi ha relació directa. És un fons que tens. Un background, que diuen els ianquis. Poques vegades et trobes una relació entre una «obra d'art» i la nostra feina, però potser un dia estàs fent les mateixes ratlles que vas veure en un grafiti.
• dot_2. Sí, i utilitzo el mateix color que vaig veure en la caca d'aquell gos amb cagarrines... TOT pot ser font d'inspiració. Però... vols dir que aquesta era la pregunta? Era relació disseny/art, i no si l'art és font d'inspiració...
• dot_1. I quina és la diferència?
• dot_2. Tu ets artista?
• ddot_1. Artista tu padre.
• dot_2. A mi no m'insultis, eh!
• dot_1. Estic totalment d'acord que tot pot ser font d'inspiració. Tot menys l'Ajuntament de Barcelona.
• dot_2. Ets un radical.
• dot_1. I tu un retrògrad. Que sembla una ciutat russa però no ho és.
• dot_2. Mira, a mi les ciutats russes me la pelen, com a dissenyador el que m'interessa és que la meva feina serveixi per alguna cosa, i em doni papers de colors per poder-los canviar per altres coses que m’interessen més, i aqui és on neix el problema. No puc (ni vull) ser un artista, vull fer coses perquè d'altres es venguin més, que és el nostre objectiu i el que m’agrada. Si perdem de vista això, el disseny pot ser que acabi no tenint sentit. Centrem-nos en el que es tracta el disseny i deixem-nos de tonteries i moderneces. Disseny és disseny, i art és art. I jo no sóc artista!
• dot_1. I ara què dic jo, si ja està tot comentat. Necessitem temes originals.
• dot_2. El problema és que amb aquest tema ens hi hem trobat tantes vegades que ja no sabem ni què dir, perquè tot va començar quan estudiàvem... La tieta Mercè, en saber que fèiem disseny gràfic, ens va preguntar: «Ai vés… doncs tu deus dibuixar molt bé, no?» I la nostra resposta quina era? «Sí, tieta Mercè, sí, jo dibuixo molt bé»... COM COLLONS LI EXPLIQUES A LA TIETA MERCÈ, QUE TÉ 70 ANYS, QUE NO TENS PER QUÈ SABER DIBUIXAR BÉ?! QUE AIXÒ JA HO FARÀ UN IL·LUSTRADOR!! Com li expliques que el disseny no és fer un quadre/obra d'art? Com li expliques que has de tenir en compte un mercat, un producte, un client? La culpa és nostra.
• dot_1. Teva.
• dot_2. Anem d'artis per la vida.
• dot_1. Tu.
• dot_2. Anem de moderns.
• dot_1. Tu.
• dot_2. Anem de transgressors.
• dot_1. Això sí.
• dot_2. I per això hi ha tants dissenyadors que es mengen els mocs i estan frustrats.
• dot_1. I advocats, i fusters…
• dot_2. Mira, dels advocats ni me'n parlis, i els fusters enlloc de fer cadires volen fer obres d'art, i una cadira és una cadira…
• dot_1. Una cadira són tres coses: la cadira, la idea de cadira i la definició de cadira.
• dot_2. C’est ne pas une pipe.

© dotstation 2007
Article publicat al nº1 de la revista 190g.