190g: Qué és diçeny

Hem pensat de tot, per fer aquest article. Que si ho haviem de escriure com un diàleg entre els dos, o entre dos personatges que ens haviem de inventar, que si havia de ser com una aventura, una faula, que si l’haviem de fer à la David Carson (tota escrita en Zapf Dingbats, maco però illegible), escanejar els esborranys que haviem fet, o bé Zzzzzzzzz… I llavors —et despertes— per què, tanta comèdia? La confiada de la Magalí, artífex de la revista que teniu a les mans, ens ha demanat un article que porti com a encapçalat Qué és disseny? i nosaltres ens posem a divagar, en comptes de pensar qué volem dir. Ens hem passat molts dies pensant com fer l’article, i no és fins ara, al final i amb el temps enganxat al cul —com sempre—, que ens posem a decidir qué és el que volem dir.

Doncs bé, aquest és el quid, que diria un romà. Deformació professional. Aixó és el que ens passem la vida fent. Trobar un Com per al Qué. I com a dissenyadors gràfics, el client —o amic, o cosí— ens ve a veure amb uns continguts prèviament creats i la nostra feina consisteix a buscar una estètica adient —o maca, o moderna però clàssica—. Es a dir que nosaltres no hi posem mai el text en els projectes que portem a terme, sino que busquem el seu vehicle gràfic, alló que el fa més llegible, que el destaca sobre els altres. Per aixó ens costa tant de trobar qué volem dir.

Per aixó, i perque respondre a la pregunta qué es disseny no és un exercici senzill. Estem fent temps. Lilolí… tap, tap, lilolí. Pot ser que l’art ens ajudi a donar una resposta? El disseny és relacionat freqüentment amb ell. La pregunta qué és art, porta molt més temps omplint llibres, peró encara no hi ha ningú que es consideri satisfet amb les solucions aportades, quasi sempre parcials, donades des d’un sol punt de vista o disciplina. Nosaltres el considerem una questió d’intenció, a falta d’una millor definició. Que les coses seràn art quan hagin estat produïdes amb la intenció de que ho sigui. Però no es pot dir el mateix del disseny. O bé, sí es pot dir, però no defineix el terme. No es fan les coses perque siguin disseny (no confondre amb de disseny, tema que es tractarà en una altra 190g). Per tant, qué tenim? Res, l’art no ens ajuda en la nostra recerca. El que sí podriem dir és que el dissenyador/artista ho és perque vol ser-ho —com el funcionari, el farmacèutic o el fan de Miguel Bosé—. Nosaltres, de tonteries, en sabem dir moltes. És el que tenim, els dissenyadors. Lilolí.

La definició de disseny es pot tractar des de la llingüística, la semiótica, la estètica… i tot i així, sempre serà insatisfactòria des d’algun punt de vista, com passava amb la d’art. Com que nosaltres no en tenim ni idea d’aquestes ciències, buscarem una altra óptica. Ens queda la experiència. La que no te res a veure amb el que t’ensenyàven a l’escola. La que vivim tots els dies laborables i alguns de festius. Símbol, imagotip, transmissió de missatge, emissor-receptor? Lo quiero rojo, coño —diu el client malcarat. Aquest logo no és prou gran —afegeix l’altre. I aquí queda clar del tot que el disseny no és art.

El sentit comú ens diu que el disseny te més a veure amb l’artesania que amb el seu cosí gran, l’art. Amb la fabricació d’objectes, d’ús o decoratius. Tenen en comú al menys la primera part, la de pensar l’objecte. Però no la fabricació en sí, industrial, seriada, que és aliena a l’artesania. Arribats aquí, és obvi que apareixeran discrepàncies depenent de qui llegeixi. L’experiència d’un dissenyador gràfic i la d’un industrial o d’interiors s’assemblen com un ou a una castanya —ens direu. Sou uns llestos —us respondrem—. Deixant de banda la fabricació, la part final d’un projecte, la preparació d’originals per enviar a impremta, la creació dels plànols tècnics per la fabricació, la idea és comú. En les tres disciplines hi ha aquell primer moment, de pànic, suor freda, davant del full de paper en blanc —o tovalló, beneïts tovallons—. I és aquest moment, aquest instant, en que l’embrutem amb el llapis, que és disseny. Després ja s’espatlla, sempre va a pitjor. Per culpa vostre o del maleït impressor.

I ara arribem al final, a la questió més important: cal? Cal contestar a la pregunta? Calia llegir aquest article?

✥▼▲ ❐❏▼❒◆❃❁▲ ❉■ ❄❉▲ ❅❒❃❒❉▲ ❇◆➠ ▲❉■ ▼◆ ●❁❉ ❁❙✎ ✥❃❉▲ ❅■ ➱❏✌ ❋❏ ●❉▲ ▼❒❏❘ ▲❉■ ❇◆❅■❙ ➱❏✎ ✥▼▲ ❐❏▼❒◆❃❁▲ ❉■ ❄❉▲ ❅❒❃❒❉▲ ❇◆➠ ▲❉■ ▼◆ ●❁❉ ❁❙✎ ✥❃❉▲ ❅■ ➱❏✌ ❋❏ ●❉▲ ▼❒❏❘ ▲❉■ ❇◆❅■❙ ➱❏✎ ✥▼▲ ❐❏▼❒◆❃❁▲ ❉■ ❄❉▲ ❅❒❃❒❉▲ ❇◆➠ ▲❉■ ▼◆ ●❁❉ ❁❙✎ ✥❃❉▲ ❅■ ➱❏.

Lilolí… tap, tap, lilolí.


© dotstation 2007
Article publicat al nº0 de la revista 190g.