190g: de disseny

—A aquests dels premis FAD i les coses de disseny els haurien de penjar dels collons a la Plaça Catalunya! —diu el meu sogre tot sovint als àpats familiars. El fet que la seva filla i el seu jove siguin dissenyadors no l'impedeix, de desfogar-se.

I és que no li falta raó. De fet, hi estem d'acord. En el sentit en el que ell ho diu i des d'on ho diu (no perque sigui casa seva, sino perque ha viscut molts anys a Barcelona, ciutat de disseny per excel·lència).

De disseny, la primera vegada que es va utilitzar, no va ser per un dissenyador. Sembla evident. Era la expressió d'algú que no troba res millor per definir quelcom que no acaba d'entendre. Perque, en realitat, era una expressió tan buida i idiota com ho és "aixó és molt estètic". Però el cas és que, amb l'ús, sí que n'ha pres, de sentit. No per a un dissenyador, es clar, però per a la resta de la població, aplicat a qualsevol cosa vol dir: que és moderna, que és estranya, que no s'entén, que te molts colors, o els te cridaners, que és inútil i un llarg etcétera. Per al meu sogre, una cosa rara i barata es lletja, una cosa rara i cara es de disseny.

A Barcelona ja fa molts anys que hi ha el gust burgés per la novetat, el culte a l'autor, l'esnobisme aberrant i tota una sèrie de enfermetats cerebrals. I com que sempre hi ha hagut qui tenia calers, ens ho hem pogut permetre. També és veritat que generalment aquestes coses sempre han anat lligades a la mercantilització de l'art en totes les seves vessants, ja sigui pintura o cinema, però el disseny, com que és germà petit de l'art i mercantilista a matar no podia ser menys.

De la mercantilització de l’art no se’n pot parlar bé. Assigna valor a les obres independentment de la seva relació amb els humans i, a mig termini, assigna valor als autors, independentment de les seves obres. I, com deiem abans, el que passa amb l’art, acaba passant en major o menor mesura, al disseny.

El que és clar és que tot aixó no ens beneficia, als dissenyadors. Als que treballem per sota. Ara, a Mariscals, Satués, Trias, etc. els funciona estupendament, aquest sistema. Ells estan allà a dalt, a l’olimp dels creadors –los viejos popes– i, de tant en tant, després de rebre un fabulós estipendi, ens baixen un disseny, que generalment és sempre el mateix. L’obra. Desgraciadament, per desconeixença del medi, per incultura o per esnobisme pur i dur, el qui paga no demana que aquest disseny compleixi una serie de requisits de sentit comú, sino que sigui un Mariscal, per exemple.

Ho demostrarem. El paràgraf que ve a continuació no té valor. Perque l’ha fet dotstation, que són uns curreletes. Ara, imagineu que aquest text no fos nostre, sino d’en Lewis Blackwell.

:a:q:u:e:s:t: :e:s: :u:n:t:e:x:t: :d:e: :d:i:s:s:e:n:y::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\
/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////
((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((
))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))
[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[
]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]
{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{
}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}
]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]]
[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[[
))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))
((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((
/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////
\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::i: :n:o: :t:i:n:c: :r:e:s: :m:é:s: :a: :d:i:r::::::::

Se n’omplirien pàgines i pàgines de comentaris a revistes de tot pèl dient que qué transgessor i que en Blackwell en sap un niu. Però aixó era als noranta, avui ja ningú para atenció a aquestes teoritzacions del disseny perquè han passat a formar part de la pràctica habitual.

Per resumir, direm que de disseny és una expressió que utilitza només el client (o l’usuari) i que no te idea de qué te a les mans. De disseny és tot alló fet per una sèrie d’autors per que es noti que han passat per allà.


© dotstation 2007
Article publicat al nº2 de la revista 190g.

190g: Dissenyart

Dissenyart: infinitiu tarragoní de dissenyar, també deseñar.

Hola, ja tornem a ser aquí. Si algú es va llegir l’article que vam escriure per a l’anterior número d’aquesta revista, es recordarà que l’art era una de les crosses que fèiem servir per al nostre discurs. Per tant, ara ja no som a temps de dir que la relació entre el disseny i l’art és nul·la i s’ha acabat l’article. Ens agradi o no, forma part del dia a dia del dissenyador, des que és ben petitet i encara és a l’escola, on aprèn conceptes com la composició, el tema, el color, etc. generalment a través de pintures famoses.

Un cop superada l’etapa prelaboral, ja en el tràngol d’haver de treballar per diners, les coses són més personals. La gent deixa d’anar als museus i exposicions per fer treballets. Ehem: la gent deixa d’anar als museus i exposicions. I així ja podem deixar de parlar de museus i exposicions, que és on l’art va a morir.

Sí —i ara parlem per nosaltres i no per ningú més— la nostra feina de dissenyadors té molt a veure, amb l’art. Però amb l’art viu. L’art que hi ha al carrer, l’art que escoltes, llegeixes i t’inspira. De què estem parlant, direu? De grafitis, stencils, rajoles, papers pintats que no gràcies al nostre Ajuntament (un número especial de 190g, sisplau, que ens enverinarem si ens mosseguem la llengua) trobem arreu a Barcelona. De llibres deixats al forat d’un arbre. De música compartida. De les fotos que t’ensenya un amic.

El Grup Surrealista de Madrid –link– parla de l’art en uns termes amb els quals ens identifiquem: de transformació de l’entorn, de guerra social, de poesia oberta, d’acció poètica. És innegable que això afecta la nostra percepció i, per tant, la nostra feina. En certa mesura, òbviament.

Ara bé, recordem que, per a nosaltres, el disseny és l’ovella negra d’aquesta família. És, quasi sempre, la mercantilització de tot això, la prostitució dels ideals —ètics i estètics— pel client. I els més llestos de vosaltres ens direu que hi ha molts artistes que treballen per encàrrec. Molt bé, però el seu fi últim és l’obra en si, no la venda d’un producte i, a més, aquest no és un art pur.

  • dot_1. Què em deies abans que a tu t'inspira una caca?
  • dot_2. Doncs que realment no crec que ens fixem tant en l'art com a font d'inspiració, que tot el que veiem, tant sigui una obra d'art, o una caca al terra, ens pot donar una idea que plasmem en el disseny que estem fent per al nostre client.
  • dot_1. Home, sí. Però és que ens pregunten per la relació entre el disseny i l'art. Crec que tens raó, però centrem-nos.
  • dot_2. Per mi l'art no representa cap mena de font d'inspiració. Quan un client ens encarrega un projecte, no el fem pensant en l'art; pensem en un target, un pressupost, la competència... i tot això no té res a veure amb l'art. NO HI HA RELACIÓ ENTRE DISSENY I ART.
  • dot_1. Home, no hi ha relació directa. És un fons que tens. Un background, que diuen els ianquis. Poques vegades et trobes una relació entre una «obra d'art» i la nostra feina, però potser un dia estàs fent les mateixes ratlles que vas veure en un grafiti.
  • dot_2. Sí, i utilitzo el mateix color que vaig veure en la caca d'aquell gos amb cagarrines... TOT pot ser font d'inspiració. Però... vols dir que aquesta era la pregunta? Era relació disseny/art, i no si l'art és font d'inspiració...
  • dot_1. I quina és la diferència?
  • dot_2. Tu ets artista?
  • ddot_1. Artista tu padre.
  • dot_2. A mi no m'insultis, eh!
  • dot_1. Estic totalment d'acord que tot pot ser font d'inspiració. Tot menys l'Ajuntament de Barcelona.
  • dot_2. Ets un radical.
  • dot_1. I tu un retrògrad. Que sembla una ciutat russa però no ho és.
  • dot_2. Mira, a mi les ciutats russes me la pelen, com a dissenyador el que m'interessa és que la meva feina serveixi per alguna cosa, i em doni papers de colors per poder-los canviar per altres coses que m’interessen més, i aqui és on neix el problema. No puc (ni vull) ser un artista, vull fer coses perquè d'altres es venguin més, que és el nostre objectiu i el que m’agrada. Si perdem de vista això, el disseny pot ser que acabi no tenint sentit. Centrem-nos en el que es tracta el disseny i deixem-nos de tonteries i moderneces. Disseny és disseny, i art és art. I jo no sóc artista!
  • dot_1. I ara què dic jo, si ja està tot comentat. Necessitem temes originals.
  • dot_2. El problema és que amb aquest tema ens hi hem trobat tantes vegades que ja no sabem ni què dir, perquè tot va començar quan estudiàvem... La tieta Mercè, en saber que fèiem disseny gràfic, ens va preguntar: «Ai vés… doncs tu deus dibuixar molt bé, no?» I la nostra resposta quina era? «Sí, tieta Mercè, sí, jo dibuixo molt bé»... COM COLLONS LI EXPLIQUES A LA TIETA MERCÈ, QUE TÉ 70 ANYS, QUE NO TENS PER QUÈ SABER DIBUIXAR BÉ?! QUE AIXÒ JA HO FARÀ UN IL·LUSTRADOR!! Com li expliques que el disseny no és fer un quadre/obra d'art? Com li expliques que has de tenir en compte un mercat, un producte, un client? La culpa és nostra.
  • dot_1. Teva.
  • dot_2. Anem d'artis per la vida.
  • dot_1. Tu.
  • dot_2. Anem de moderns.
  • dot_1. Tu.
  • dot_2. Anem de transgressors.
  • dot_1. Això sí.
  • dot_2. I per això hi ha tants dissenyadors que es mengen els mocs i estan frustrats.
  • dot_1. I advocats, i fusters…
  • dot_2. Mira, dels advocats ni me'n parlis, i els fusters enlloc de fer cadires volen fer obres d'art, i una cadira és una cadira…
  • dot_1. Una cadira són tres coses: la cadira, la idea de cadira i la definició de cadira.
  • dot_2. C’est ne pas une pipe.

© dotstation 2007
Article publicat al nº1 de la revista 190g.

190g: Qué és diçeny

Hem pensat de tot, per fer aquest article. Que si ho haviem de escriure com un diàleg entre els dos, o entre dos personatges que ens haviem de inventar, que si havia de ser com una aventura, una faula, que si l’haviem de fer à la David Carson (tota escrita en Zapf Dingbats, maco però illegible), escanejar els esborranys que haviem fet, o bé Zzzzzzzzz… I llavors —et despertes— per què, tanta comèdia? La confiada de la Magalí, artífex de la revista que teniu a les mans, ens ha demanat un article que porti com a encapçalat Qué és disseny? i nosaltres ens posem a divagar, en comptes de pensar qué volem dir. Ens hem passat molts dies pensant com fer l’article, i no és fins ara, al final i amb el temps enganxat al cul —com sempre—, que ens posem a decidir qué és el que volem dir.

Doncs bé, aquest és el quid, que diria un romà. Deformació professional. Aixó és el que ens passem la vida fent. Trobar un Com per al Qué. I com a dissenyadors gràfics, el client —o amic, o cosí— ens ve a veure amb uns continguts prèviament creats i la nostra feina consisteix a buscar una estètica adient —o maca, o moderna però clàssica—. Es a dir que nosaltres no hi posem mai el text en els projectes que portem a terme, sino que busquem el seu vehicle gràfic, alló que el fa més llegible, que el destaca sobre els altres. Per aixó ens costa tant de trobar qué volem dir.

Per aixó, i perque respondre a la pregunta qué es disseny no és un exercici senzill. Estem fent temps. Lilolí… tap, tap, lilolí. Pot ser que l’art ens ajudi a donar una resposta? El disseny és relacionat freqüentment amb ell. La pregunta qué és art, porta molt més temps omplint llibres, peró encara no hi ha ningú que es consideri satisfet amb les solucions aportades, quasi sempre parcials, donades des d’un sol punt de vista o disciplina. Nosaltres el considerem una questió d’intenció, a falta d’una millor definició. Que les coses seràn art quan hagin estat produïdes amb la intenció de que ho sigui. Però no es pot dir el mateix del disseny. O bé, sí es pot dir, però no defineix el terme. No es fan les coses perque siguin disseny (no confondre amb de disseny, tema que es tractarà en una altra 190g). Per tant, qué tenim? Res, l’art no ens ajuda en la nostra recerca. El que sí podriem dir és que el dissenyador/artista ho és perque vol ser-ho —com el funcionari, el farmacèutic o el fan de Miguel Bosé—. Nosaltres, de tonteries, en sabem dir moltes. És el que tenim, els dissenyadors. Lilolí.

La definició de disseny es pot tractar des de la llingüística, la semiótica, la estètica… i tot i així, sempre serà insatisfactòria des d’algun punt de vista, com passava amb la d’art. Com que nosaltres no en tenim ni idea d’aquestes ciències, buscarem una altra óptica. Ens queda la experiència. La que no te res a veure amb el que t’ensenyàven a l’escola. La que vivim tots els dies laborables i alguns de festius. Símbol, imagotip, transmissió de missatge, emissor-receptor? Lo quiero rojo, coño —diu el client malcarat. Aquest logo no és prou gran —afegeix l’altre. I aquí queda clar del tot que el disseny no és art.

El sentit comú ens diu que el disseny te més a veure amb l’artesania que amb el seu cosí gran, l’art. Amb la fabricació d’objectes, d’ús o decoratius. Tenen en comú al menys la primera part, la de pensar l’objecte. Però no la fabricació en sí, industrial, seriada, que és aliena a l’artesania. Arribats aquí, és obvi que apareixeran discrepàncies depenent de qui llegeixi. L’experiència d’un dissenyador gràfic i la d’un industrial o d’interiors s’assemblen com un ou a una castanya —ens direu. Sou uns llestos —us respondrem—. Deixant de banda la fabricació, la part final d’un projecte, la preparació d’originals per enviar a impremta, la creació dels plànols tècnics per la fabricació, la idea és comú. En les tres disciplines hi ha aquell primer moment, de pànic, suor freda, davant del full de paper en blanc —o tovalló, beneïts tovallons—. I és aquest moment, aquest instant, en que l’embrutem amb el llapis, que és disseny. Després ja s’espatlla, sempre va a pitjor. Per culpa vostre o del maleït impressor.

I ara arribem al final, a la questió més important: cal? Cal contestar a la pregunta? Calia llegir aquest article?

✥▼▲ ❐❏▼❒◆❃❁▲ ❉■ ❄❉▲ ❅❒❃❒❉▲ ❇◆➠ ▲❉■ ▼◆ ●❁❉ ❁❙✎ ✥❃❉▲ ❅■ ➱❏✌ ❋❏ ●❉▲ ▼❒❏❘ ▲❉■ ❇◆❅■❙ ➱❏✎ ✥▼▲ ❐❏▼❒◆❃❁▲ ❉■ ❄❉▲ ❅❒❃❒❉▲ ❇◆➠ ▲❉■ ▼◆ ●❁❉ ❁❙✎ ✥❃❉▲ ❅■ ➱❏✌ ❋❏ ●❉▲ ▼❒❏❘ ▲❉■ ❇◆❅■❙ ➱❏✎ ✥▼▲ ❐❏▼❒◆❃❁▲ ❉■ ❄❉▲ ❅❒❃❒❉▲ ❇◆➠ ▲❉■ ▼◆ ●❁❉ ❁❙✎ ✥❃❉▲ ❅■ ➱❏.

Lilolí… tap, tap, lilolí.


© dotstation 2007
Article publicat al nº0 de la revista 190g.